Hormona corticosterona

Una hormona...capaç de ser la resultant de que els alumnes es quedin en blanc davant d'un exàment?

L'hormona denominada corticosterona, que s'agrega en moments d'ansietat, és la responsable de la sobtada pèrdua de memòria. Aquesta hormona bloqueja la recuperació d'informació fins a una hora després de cedir la situació de tensió. Això explicaria, per exemple, que alguns estudiants es quedin en blanc en els exàmens. A l'asserenar-se, el cervell recupera les dades.

Les emocions poden afectar en la potenciació de la memòria de la hormona?

El trobament podria proporcionar idees sobre teràpies que podrien algun dia potenciar la memòria humana que comença a fallar, afirmaren els investigadors. Afegiren també que podria tenir implicacions per els asmàtics i altres que prenen una forma sintètica de la hormona glucocorticoide.

El paper dels glucocorticoides en la memòria ha set conegut per cert temps, senyalar Benno Roozendaal, investigador de neurobiologia de la Universitat de California en Irvine.

La recent investigació suggereix que la emoció és clau en l’efecte de la potenciació de la memòria de la hormona.

Per suposat, emoció es defineix de forma diferent en rates i humans, va assegurar Roozendaal. L’únic que les rates necessiten per l’activació emocional és que se’ls col•loqui en un nou ambient, una caixa de fusta és una caixa bastant avorrida, va dir. Però no estan acostumades a aquest tipus de caixa i tenen un olor desconegut, així que les activa.

Totes les rates del estudi van rebre injeccions d’una hormona glucocorticoide anomenada corticosterona. Llavors se les va avaluar per veure si podien recordar i reconèixer dos objectes 24 hores després.

El resultat fou que les rates col•locades en l’ambient activador recordaren els objectes, però les rates a les que no es van moure de les seves antigues gàbies no ho varen fer.

Uns altres experiments dissenyats per explorar la base química de la memòria es basaven en el coneixement de que una hormona anomenada norepinefrina participa en la activació emocional. Quan es va injectar norepinefrina a les rates, la seva memòria semblava millorar quant també rebien corticosterona. Però quan se les va injectar propanolol, una substància química que bloqueja l’activitat de la norepinegrina, els científics no observaren un augment de memòria.

Llavors, què significa això per els humans?

Es recepten glucocorticoides amb bastant freqüència als asmàtics i persones amb altres problemes, així que és important saber en quines condicions podrien afectar a la memòria va afirmar Roozendaal. Aquest estudi demostra que només tenen un efecte en determinats moments.

Potser tot medicament per la memòria requereixi d’aquesta activació, així que potser els medicaments funcionin en els animals perquè usen l’activació. Si s’administra en els humans, potser no funcionen si s’usa informació avorrida. Així que tindríem que administrar el medicament amb quelcom capaç d’activar.

Fins ara, la investigació ha produït algunes regles molt generals sobre com l’activació afecta a la memòria, però es necessita molt més, va apuntar Roozendaal. També va afegir que estan tractant de veure com interactuen les diferents regions del cervell.

Do o càstig?

Hi ha gent que no pot oblidar, s'han descrit casos de persones capaces de recordar gairebé qualsevol dada o esdeveniment amb només experimentar-lo una vegada. Són casos de memòria prodigiosa que solen suposar una tragèdia per al qual els pateix. Oblidar és necessari perquè la nostra ment evolucioni

El nom científic que se li dóna a aquesta anomalia de la memòria és hipermnèsia, fenomen d’exaltació de la memòria, produït en estat de trance i per persones hipermnèsiques amb facultats de aguditzar el psiquisme, fins recordar amb els més precisos detalls fets i coneixements perduts en la memòria del temps.

Per aquests casos de memòria prodigiosa serà un do o un càstig? Perquè oblidar és necessari perquè la nostra ment evolucioni.

Una persona que pateix aquesta malaltia posseeix una memòria autobiogràfica pràcticament perfecta. No hi ha molts casos documentats, però els pacients amb aquest mal són capaços de recordar tots els detalls de qualsevol dia de la seva vida, inclús els més insignificants com la hora exacta i tots els esdeveniments que van succeir minut a minut.

Un cervell normal només registra, a llarg termini, aquells esdeveniments que resulten importants per l’individu. La memòria a curt termini va sent esborrada constantment, i només uns pocs records són emmagatzemats definitivament en la memòria a llarg termini. La majoria de nosaltres només podem recordar una desena de fets rellevants per cada any de la nostra vida, la resta només apareix si són estimulats per una fotografia o el retrobament amb alguna persona o objecte relacionat.

Únicament s’ha pogut confirmar aquest síndrome en poques persones. Una d’elles és una dona, de la que només es coneixen les seves inicials A.J., i que va començar a recordar els dies de la seva vida amb tot detall a partir dels 12 anys. Al mencionar-li una data qualsevol, ella era capaç de recordar amb exactitud el que feia i quin dia de la setmana era. Segons les seves pròpies paraules, “puc escollir una data qualsevol entre 1974 i avui, i saber quin dia de la setmana era, que estava fent i qualsevol altre informació important que hagi succeït en aquesta data”.

La literatura també coneix casos d’hipermnèsia. El genial Jorge Luis Borges, en el relat “Funes el memoriosos” (Ficciones, 1944), explicà el tema des de la perspectiva d’un home que ho recordava tot, amb una prodigiosa exactitud. Tot i així, Funes no era un home feliç. Per exemple, al veure la seva propia cara en el mirall cada dia, la trobava distinta de la que havia vist el dia anterior, de la qual recordava cada detall, i es desesperava tractant d’entendre com podia tractar-se del mateix rostre. A més a més, recordar un dia complet li portava exactament un altre dia complet de temps.

Un altre cas bastant conegut és el del Brad Williams, un locutor originari de la Crosse, Wisconsin. Brad, a diferència de A.J. ha viscut amb aquest do des de petit. Per ell, recordar-ho tot és normal.

Els científics del Centre de Neurobiologia del Aprenentatge i la Memòria de la Universitat Irvine (Califòrnia) estan estudiant detingudament el seu cervell per comprendre com es produeix aquest esdeveniment estrany.

Hi ha alguns casos d’hipermnèsia temporal, quasi sempre lligat a experiències traumàtiques, en el que els pacients no poden evitar “tornar a viure” el succés amb tots els detalls, incloent aromes, colors, clima o gustos. Els científics creuen que aquest fet es relaciona amb alguna classe de mal funcionament del còrtex superficial del cervell, regió en la que es troba la memòria immediata.

Els investigadors pretenen desxifrar el funcionament de la seva ment per trobar un camí d’ajuda a aquelles persones amb problema de memòria i potser algun dia ajudar als malalts d’Alzheimer.

Els científics actualment prenten crear un diagrama en tres dimensions del cervell de les persones que presenten hipermnèsia, per tractar d’entendre si la seva estructura es diferència en alguna cosa dels cervells comuns. De moment sembla que algunes estructures del còrtex prefrontal, associat amb el pensament complex, però no amb l’aprenentatge o la memòria, són substancialment més llargs en els que pateixen hipermnèsia.

Segons sembla ser aquestes persones no mostren millors resultats en les proves d’intel•ligència que la resta de la gent, i tampoc tenen dèficits en altres àrees.

De totes formes, tampoc poden considerar que William i la resta que pateixen aquest síndrome tinguin un do, sinó al contrari, poden inclús ser un problema, perquè aquestes persones tenen dificultats d’abstracció, són incapaces de generar categories, ja que recorden una a una totes les observacions de la seva vida que entrarien en aquesta categoria.

És a dir, tindrien problemes per comprendre el concepte arbre, alguna cosa que identifica com objecte similar a tots els arbres del món, perquè ells recorden un a un tots els arbres que han vist al llarg de la seva vida, la seva ubicació, les seves branques, el moment, les persones que els acompanyaven... tenen tan individualitzada casa observació que els hi costa establir quins són els detalls accessoris i quins l’essència comú en cada cas.

Això per no dir que també et recordes de tots els esdeveniments dolents que t’han succeït.

Per què els homes no aguanten llargues conversacions amb nosaltres?

Ja tenim una resposta, es va fer una investigació obtenint la següent teoria:

La veu femenina provoca esgotament en el cervell masculí. Segons el professor Michael Hunter, de la Universitat de Sheffield (Gran Bretanya), el to de la veu femenina posseïx sons més complexos que la masculina, per això pren tota l'àrea auditiva del cervell masculí, mentre que la veu de l'home només ocupa l'àrea subtalámica. D'aquí que en moltes ocasions les dones es queixin que els homes no les escolten, ja que el que fan és "desconnectar" per una raó purament fisiològica.

En una parella, generalment, ella és qui es queixa de que l’home no l’escolta i ell de que la dona parla excessivament. Quan s’està davant d’un conflicte la dona tendeix a parlar al respecte, mentre que l’home opta l’actitud de esperar a que es calmi. En definitiva, els homes escullen el silenci, mentre que les dones les paraules.

Un estudi britànic va revelar que els tons femenins utilitzaven tota l’àrea auditiva del cervell, mentre que la veu del home únicament requereix del sector subtalàmic. L’informe es va realitzar a través d’una tecnologia especial per poder captar els moviments de la mateixa manera que poden visualitzar-se en una ressonància magnètica.

“Les dones tenen una veu com sons més complexes”, va assegurar Michael Hunter.

Aquest descobriment pretén demostrar perquè l’home no pot sostenir la atenció en el diàleg amb una dona durant molt de temps. És més, “un esforç en atendre durant molta estona la conversació femenina podria afectar la zona cerebral masculina”.

Comunicació masculina i femenina:

Ambdós sexes solen diferenciar-se a l’hora d’encarar una comunicació. Les dones parlen en forma circular, mentre que els homes són més directes i simples per manifestar els seus sentiments.

La ressonància fou efectuada en una dotzena de voluntaris barons i es va comprovar que la veu masculina i la femenina activen diferents àrees del cervell. El so que percebem, depenent del gènere s’obté i es processa de manera distinta.

L’autor del estudi explica que la dona emet un rang de freqüències de so més complexa que les del home degut a diferències en el tamany i forma de les cordes vocals i la seva laringe.

“En una relació de parella podem veure que l’home no és que no li agradi parlar, sinó que no sap com fer-ho”, comenta el psicòleg de Chile Nicolás Amenábar.

Ara que sembla existir justificació que alleuja les consciències, lo ideal és trobar un punt entremig.

Clive Wearing

El cas d’en Clive Wearing: és un britànic estudiós de la música clàssica, conductor i tecladista que va sofrir un cas greu d’amnèsia retro-anterògrada, una conjunció d’amnèsia retrógada i anterògrada. La més coneguda és l’amnèsia retrògrada, en la qual s’obliden els records passats.

L’amnèsia del britànic fou causada per una encefalitis herpètica, un virus que en el seu cas va atacar varis centres importants del cervell relacionats amb la memòria, tals com l’amígdala i el hipocamp. La primera relacionada amb els aspectes més afectius de la memòria i el segon involucrat en la memòria a llarg termini.

De la seva vida anterior al accident, recorda molt poc. Sap que va tenir fill però no pot retenir els seus noms.

Tot i així, a pesar de la gravetat de la seva malaltia, la seva capacitat musical no ha estat afectada, tot i que no té record de com ni quan va adquirir aquests coneixements.

La vida d’aquest home ja ha sigut objecte de varis estudis científics, dos documentals i recentment la seva esposa ha publicat un llibre anomenat “Forever Today”.

"50 primeras citas"

“50 primeras citas” és una comèdia romàntica on:

Henry Roth (Adam Sandler), un veterinari marí que viu a Hawaii, coneix a Lucy Whitmore (Drew Barrymore), una professora d’art, en una cafeteria durant un matí.

Casualment, comencen una relació però aviat descobreix que Lucy pateix d’amnèsia anterògrada a conseqüència d’un accident sofert un any abans. El resultat és que no té cap record de res que hagi succeït entre el dia del accident i el present, ja que Lucy és incapaç de convertir la memòria a curt termini a llarg termini.

Cada matí es desperta habent perdut tota la memòria del dia anterior. Creu innocentment, que cada dia és 13 d’octubre del 202.

El seu germà i pare actuen com si ho fos, data que correspon a l’aniversari del pare, per evitar que Lucy pateixi i descobreixi l’accident.

A causa de la situació especial de Lucy, Henry s’esforça en aconseguir noves i imaginatives formes de cridar l’atenció a Lucy cada dia, a pesar de que el seu pare i el germà l’adverteixin que no continuï anant a la cafeteria i que no s’aprofiti de la situació.

Tot i així, Henry complint el promès, deixa d’acudir a la cafeteria, però se situa en el camí entre el local i la casa de Lucy.

El pare i el germà ho acaben descobrint ja que Lucy canta” Wouldn’t it be nice” mentre pinta al garatge si s’ha trobat en Henry. Així doncs, gràcies a la determinació que fica Henry i a que Lucy es sent feliç quant el veu, el pare i el germà l’acaben permetent veure a Lucy.

Al dia següent, Henry apareix a casa seva amb un vídeo que explica l’accident i tot el que ha succeït des de llavors.

Un matí, Lucy desperta al cantó d’en Henry, en el seu llit, rere passar la nit junts. Al no enrecordar-se’n, no el reconeix i l’ataca. Henry deixa l’habitació i Lucy escolta una conversació de Henry i el doctor. Parlen de que Henry no gaudirà del somni (explorar l’àrtic) al haver decidit quedar-se amb Lucy pensant, esperançat, que recordi el dia a dia.

Lucy trenca amb ell perquè té la sensació de que l’aparta del seus somnis i, per no deixar cap rastre, crema totes les entrades del seu diari personal.

Henry és incapaç de seguir la seva vida sense Lucy, però decideix finalment anar-se’n al Àrtic. El pare i el germà de Lucy el visiten, i li diuen que ella està seguint amb la seva vida, conscient cada dia de la seva malaltia, i és feliç cantant sempre la seva cançó.

Abans de deixar-lo sol, el pare li regala un CD dels Beach Boys, Henry creu que el fet de que sigui feliç i canti la cançó és un senyal de que Lucy el recorda i torna al centre per persones amb problemes de memòria, on Lucy havia decidit viure per no causar problemes a la resta, donant classes d’art a la resta.

Quan Henry entra i li pregunta a Lucy si el recorda, ella contesta que no, però demana que l’acompanyi a la seva habitació. Per sorpresa seva, Henry veu una habitació plena de pintures d’ell mateix en diferents estils artístics. Ella li comenta que no sap perquè els ha pintat, però que somia amb ell cada nit. Henry li explica la seva relació i finalment li dóna un petó.

Aproximant-nos al final de la pel•lícula, Lucy desperta en un lloc estrany però al veure un vídeo s’adona que s’ha casat amb en Henry. Al pujar les escales veu que està en un vaixell a través del àrtic amb el seu pare, Henry i la seva filla petita.

L'amnèsia retrògrada:

L’amnèsia anterògrada és un tipus d’amnèsia, o pèrdua de memòria, on els nous esdeveniments no es guarden en la memòria a llarg termini, és a dir, la persona afectada no és capaç de recordar quelcom si deixar de prestar-li atenció uns segons. Les persones que pateixen aquesta malaltia, com en el cas de la pel•lícula esmentada anteriorment, si que recorden els successos anteriors fins al moment del accident, trauma, etc.

Aquesta condició pot ser d’origen orgànic o psicogènic. L’amnèsia anterògrada induïda orgànicament pot produir-se després d’un traume cràniocerebral; convulsions; anòxia; i altres condicions que afecten de forma adversa a les estructures neurals associades amb la formació de la memòria, com: l’hipocamp, fòrnix (cervell), cossos mamil•lars, i nuclis talàmics anteriors.

També se’l pot anomenar “pèrdua de memòria a curt termini”. Però no seria del tot correcte ja que aquesta patologia no prové directament de la memòria immediata, sinó més concretament afecta als records a llarg termini.

Alguns medicaments (com les benzodiacepines) poden provocar símptomes temporals d’aquesta amnèsia.

També consumir grans quantitats d’alcohol en un curt període de temps pot produir una amnèsia temporal.

Fórmula matemàtica?

Cliff Arnall, psicòleg especialitzat en el màrqueting, ha creat una fórmula per trobar el regal més idoni pels fills.

Realment es creu que la psicologia en vers que el nen li agradi més o menys el regal està relacionada amb una fórmula matemàtica?

Sincerament, opino que està molt equivocat, a més a més, si ens fixem en el final de l’article que a continuació adjuntaré on explica quina és la seva teoria, afirma que s’ha de tenir en compte la quantitat d’hores que el nen pot passar interactuant amb aquesta. En el cas de les play station, es recomanable no passar-s’hi moltes hores, però per molts nens és un dels millors regals que pot tenir. Per tant, la fórmula matemàtica d’aquest psicòleg és vàlida? No sempre el millor regal per la seguretat del nen o el seu aprenentatge és el que més li agrada.

Realment tot això ho fa perquè realment està a favor sobre el regal idoni dels fills o per el regal més convenient pels pares? O també posaria en dubte si no ho fa per agafar reconeixement entre la societat.

Tot i que aquest últim punt és un tema que prefereixo deixar de banda. Tornant a la idea de la fórmula matemàtica, la conducta de les persones no segueix unes normes rígides i estructurades, hi ha variança entre cada individu i entre cada un d’aquests també hi ha excepcions. No sempre ens comportem igual davant d’una mateixa situació, també depenen altres factors externs.

Per tant amb això reafirmo que una fórmula matemàtica, la qual sempre té els mateixos resultats, no pot determinar el millor regal, ja que no sempre tindrem les mateixes preferències i molt menys coincidirem amb el que és millor per l’educació dels fills o seguretat amb que és el que més ens motiva i ens agrada, sinó que realment s’ha d’alternar aquests dos tipus de jocs.

En conclusió no hi ha fórmula matemàtica que pugui determinar els gustos personals de cada individu.

Publicat a la vanguardia l’article sobre la fórmula matemàtica de Cliff Arnall:

Matemáticas para el regalo perfecto

Un psicólogo especialista en marketing presenta una fórmula para encontrar el juguete idóneo para Navidad

A Cliff Arnall le gusta jugar con los números y las fórmulas para aparecer en los medios de comunicación. Hace cuatro años, se inventó el Blue Monday, o lo que es lo mismo, el peor día del año, matemáticamente expresado.

Desde entonces su ecuación, que divide el tiempo y las resoluciones no cumplidas, por la baja motivación y la necesidad de hacer algo al respecto, aparece cada enero en la prensa, como parte de alguna campaña publicitaria y respaldada por declaraciones académicas compradas, según publicó el Guardian en el 2006. El resultado sentencia el penúltimo lunes del mes de enero como el día más aciago del año.

Para el 2010, sin embargo, Arnall ha decidido cambiar de tercio, adelantarse a la depresiva cuesta de enero y aplicar sus matemáticas recreativas publicitarias a las compras navideñas. Su nueva fórmula pretende ayudar a los padres a encontrar el mejor juguete que poner bajo el árbol.

Para ello, según dice, hay que tener en cuenta seis criterios básicos, que hay que sumar, multiplicar y dividir por la raíz cuadrada del elemento determinante de toda compra, el coste.

Son la utilidad del juguete (U), su potencial para ser usado en solitario (Pi) o con otros (Po), las características que permiten fomentar la creatividad (Cr) y la interacción social (S) y, finalmente, la posibilidad de que pueda ser legado a hermanos o hermanas más pequeños (H). A todo esto, en una suma separada, hay que añadir las horas (T) que el niño puede dedicarle regularmente y multiplicarlo por una estimación de los meses que el objeto puede mantener su interés (L).

Con todos estos elementos, Arnall, que se presenta en su web como psicólogo, coach y piloto, y en la red social LinkedIn dice ayudar a la gente a "volar", forma una sopa de letras matemática que se expresa como sigue: T x L + Pi + Po + Cr + S + U + H / raíz cuadrada de C. Según como, el sentido común es más fácil de aplicar, aunque no sea tan mediático.

Anna Solana / 03.12.2009

LA AUTOESTIMA. NUESTRA FUERZA SECRETA

Dono per tancat el tema de l'autoestima amb una última aportació.

Un llibre del qual n'he sentit molt a parlar i em sento encuriosida per llegir-lo, és del autor Luis Rojas, La autoestima. Nuestra fuerza secreta. He pogut trobar diverses crítiques de les quals penjaré alguna a continuació.

A veure si consegueixo despertar el vostre interés per llegir-lo, ja que trobu que és molt interesant l'enfocament que li dóna aquest tema, ja que d'entrada afirma que no preten donar cap teoria per millorar l'autoestima, sinó que únicament intenta reflexar com ens construim a nosaltres mateixos, com ens valorem i com això ens afecta a la nostra vida.

Breu resum del llibre:

Aprendre a sentir i pensa en positiu és una inversió summament rentable per vèncer en la batalla contra el pessimisme i desenvolupar al màxim les possibilitats de viure sans i feliços. En aquest llibre, el psiquiatre Luis Rojas Marcos repassa la història del pensament positiu; detalla els ingredients que distingeixen la disposició optimista de la pessimista; explora les forces que forgen el nostre temperament, identifica els verins més perjudicials per l’optimisme, descriu estratègies per provar l’eficàcia per fomentar una disposició positiva i examinar la influència del optimisme en les relacions amb altres persones, en la salut i en el treball. I finalment amb un anàlisi de la qualitat més valuosa del nostre optimisme: la seva enorme i provada utilitat a l’hora de fer front a l’adversitat en la vida.

Crítiques:

Después del éxito de su libro La fuerza del optimismo, el psiquiatra español Luis Rojas Marcos ha seguido este año en la misma línea con su última obra, La autoestima. No se trata de un libro de autoayuda, como dejó bien claro el día de su presentación, sino de un análisis de los factores que crean la imagen que tenemos de nosotros mismos.

Ahí están, explica el autor, los genes y los afectos que contamos desde la infancia, que van influyendo en las millones de interacciones neuronales que se producen en el cerebro hasta hacernos idea de quién somos. Rojas Marcos, profesor de Psiquiatría en la Universidad de Nueva York, explica que para valorarnos hay que ser conscientes de lo que somos, del paquete genético y afectivo que tenemos, y luego tener capacidad de introspección para explicar nuestros sentimientos.

En esta definición de lo que somos, el autor reconoce que tienen un gran papel las costumbres, creencias y prioridades de la cultura en la que crecemos: a mayor desequilibrio entre las aspiraciones que se crean y las oportunidades reales, más difícil será tener una buena autoestima. Así, en EEUU las personas se definen por sus posesiones, mientras que los chinos lo hacen por sus virtudes comunitarias y sus relaciones. Y como no toda autoestima es buena, Rojas Marcos no obvia los problemas que genera el narcisismo y la prepotencia, que puede acabar en violencia y abuso de poder.

ROSA M. TRISTÁN

Crítica extreta del blog: http://robin-libros.blogspot.com/2007/05/la-autoestima-de-luis-rojas-marcos.html  

Cada día me gusta más Rojas Marcos. Y eso que cuando vi su foto por primera vez, no puede menos que pensar que era un tipo de aspecto delgado, de "ratón de biblioteca",tan listo... que no se yo, no sé. Seguro que se creía superior a todos los demás. Si, ya se que una vez mas aparecen mis prejuicios, y que una vez mas la experiencia me demuestra lo equivocada que estaba.

Su modo de escribir es claro y directo, y he de decir que sus libros no los leo, los devoro. Sus libros son amenos, clarifican muchas ideas y nos ayudan a entendernos mejor. Lo que conduce a vivir mejor.

En esta ocasión nos habla de la autoestima. Como se construye, que factores tienen mas importancia. Los condicionantes sociales, culturales... Lo saludable de tener una autoestima adecuada o ligeramente por encima. Que el tener una autoestima ligeramente inferior, nos hace ver las montañas y obstáculos de la vida mas difíciles de superar. De los efectos negativos que puede tener tanto una autoestima demasiado elevada o al revés, demasiado baja.

Vamos, considero muy recomendable el leerlo.

Lo que mas me ha sorprendido al leerlo es el dato que presenta de que la mayoría de las personas tenemos una autoestima bastante buena. Y autoanalizandome, creo que mi autoestima es globalmente sana.

Otro punto que me ha sorprendido, es el que en EEUU se considere bueno el tener una autoestima buena, mientras que en Europa, sucede lo contrario.

Pienso que si a uno le va bien en la vida y está contento consigo mismo, no le gusta publicarlo ni pregonarlo por miedo a que su "buena suerte" se tuerza. Vamos, para no provocar a la Diosa Fortuna.

Sin embargo, el estilo de vida estadounidense (sueño americano), nos dice que nuestro buen hacer, depende básicamente de nosotros, y que si crees en ti, lograras lo que te propones. Con lo que uno puede pregonar lo bien y contento que está consigo mismo. Son méritos suyos y nada ni nadie se los puede quitar.

Yo, me uno mas a la forma de pensar europea. Sin duda alguna, se vive mucho mejor con una buena autoestima, pero no debemos nunca olvidar que una persona es siempre el resultado de ella misma y sus circunstancias. Por tanto, nuestra autoestima puede ser modificada al alza, pero no nos engañemos, también a la baja, según "los avatares de la diosa fortuna" o "el destino" o como le queramos llamar. Vamos, que lo mejor si te va bien es pasar desapercibido.

Entrevista a Luis Rojas

Per finalitzar adjunto una curta entrevista feta a l'autor del llibre on fa alguns comentaris sobre aquest:

El psiquiatra español por excelencia, especialista en los aspectos positivos de la mente, se adentra en su nuevo libro, La autoestima: nuestra fuerza secreta (Espasa), en la valoración del yo. Del cero al diez, él se pone un 7,5. ¿Qué puntuación te darías tú?

¿Realmente cree que podemos contabilizar nuestro nivel de autoestima?

Es algo subjetivo, no hay una máquina que la mida, como la de la presión arterial o el colesterol, y además es íntima y secreta. Podemos bromear con el tema, pero no vamos por ahí diciendo «mi nivel de autoestima es...» Es algo que llevamos dentro y que tiene un impacto real en nuestro destino.

¿De qué manera afecta a nuestra vida?

La autoestima se basa en la valoración del yo, el concepto que tenemos de nosotros mismos, la imagen que nos creamos de cómo somos. Eso va repercutir en nuestro día a día, en las relaciones que entablamos con el entorno, con los demás... Una persona que piensa que no puede alcanzar algo dice «no» a las oportunidades que se le presentan, porque no se cree capaz.

¿Es este un libro de autoayuda?

Yo no ofrezco recetas para que crezca la autoestima. Eso es muy simplista. Al final, a lo que aspiro es que sea un viaje sobre cómo construimos el concepto de nosotros mismos, cómo nos valoramos y cómo se refleja en nuestra vida. Leyendo el libro no va a crecer tu autoestima pero a lo mejor aprendes a relativizar aspectos a los que das de masiada importancia o a hacerte preguntas sobre tu vida que no te habías parado a pensar. Por ejemplo, ¿qué valoración haces de ti mismo, cómo eres, cómo actúas o te relacionas con los demás?

¿Qué factores influyen en la valoración que hacemos de nosotros mismos?

Depende de lo que sea importante para cada uno: la capacidad para relacionarse con los demás, la eficacia en el trabajo, el éxito, el dinero, las propiedades que ha conseguido, el aspecto físico...

¿Hay diferencias de género?

En general, las mujeres dais más importancia a las relaciones personales y al aspecto físico, la tiranía de la belleza; y los hombres, al éxito en el trabajo. Aunque las valoraciones se están acercando porque hay una tendencia a hacer y pensar lo mismo.

En su libro anterior afirmaba que la felicidad tiene un componente genético. ¿Ocurre lo mismo con la autoestima?

Sí, esto se ha demostrado en estudios con mellizos que han llevado vidas diferentes, que es la situación ideal para estudiar el poder de los genes. Pero nos afecta en una tercera parte, como mucho. El resto, lo determinan nuestra experiencia personal, el esfuerzo que invertimos en hacer cosas, la sociedad... A partir de los dos años, los niños empiezan a construir la autoestima en función de la valoración que los padres y el entorno hacen de ellos.

¿Existen ciertas pautas que fomenten su desarrollo saludable?

La seguridad, el afecto, las respuestas sensatas. Por ejemplo, el niño está pintando y dice: «Mamá, esto no me ha salido bien.» Y la madre contesta: «Es que hoy estás cansado, inténtalo mañana.» O bien: «Es que dibujar no es lo tuyo.» Se trata de evaluarlos por lo que hacen, no a ellos como personas.

¿Cómo condiciona la sociedad en el nivel de autoestima de sus ciudadanos?

Una sociedad que fomenta aspiraciones inalcanzables crea ciudadanos con un bajo nivel de autoestima. En Occidente, la competitividad y el desequilibrio entre las expectativas que se crean y las oportunidades que se ofrecen son un problema.

¿Existen diferencias entre Estados Unidos, donde vive, y España?

Son mucho mayores con la civilizaciones orientales. Entre España y EEUU se notan más entre los jóvenes. Resulta sorprendente la alta autoestima que tienen los españoles, al tiempo que se quejan de falta de trabajo, dinero, expectativas...

¿Cómo se explica esa contradicción?

Simplemente, descartan los factores negativos para evaluarse, consciente o inconscientemente. Tienen en cuenta el éxito en el deporte, cómo se relacionan o lo que ligan. Es puro instinto de supervivencia. Si pides a cualquiera –salvo en casos de depresión– que valore de cero a diez su nivel de autoestima, verás que da siempre de siete para arriba. El ser humano tiene una gran capacidad para sobrevivir, y esto nos lleva a amañar la realidad para sentirnos mejor. Sin una dosis razonable de autoengaño no se podría vivir. Necesitamos encontrar justificaciones para mantener un nivel de autoestima, porque no quererte a ti mismo es muy duro.